MANS I MÀQUINES. APUNTS CERÀMICS

L’any 2022 València és la Capital Mundial del Disseny. Al voltant del singular esdeveniment s’estan celebrant, al llarg de tot el territori, nombroses activitats que mostren la gran varietat de plantejaments que engloba aquesta suggeridora paraula: Disseny. Des de la Universitat Jaume I de Castelló i el MACVAC hem volgut unir-nos a aquesta celebració realitzant, en la Galeria Octubre, una exposició vinculada a una de les seues facetes més actives, especialment en la nostra terra: ens referim, per descomptat, a la ceràmica. I és que la història del nostre entorn pot escriure’s amb aquest material. Possiblement, no existeixen altres objectes més explícits per a relatar el nostre discórrer al llarg del temps que els escrits amb terra. Des del període neolític (més de set mil anys han passat des de llavors) conservem en la nostra zona objectes que parlen de com vivien els éssers humans, i també dels seus interessos espi-rituals. Els successius períodes històrics ens han llegat la seua especial manera d’entendre el material. Finalment, hem arribat als segles XX i XXI, en els quals la ceràmica, molt especialment la industrial, ha trobat (concretament a Castelló) un lloc de privilegi. Per totes i tots és sabut el paper que ha jugat com a motor econòmic. Per part nostra, i parant atenció a les mans i a les màquines, hem plantejat una mostra en la qual conviuen formes ceràmiques industrials i altres artístiques, per a adonar-nos, al cap i a la fi, que els llenguatges formals tenen molts punts de trobada, bé si la terra ha sigut tractada per a ús funci-onal o si, per contra, predominen en ella aspectes contemplatius. D’aquesta manera, podrem veure en l’exposició, per exemple, peces que podrien haver acabat formant part d’una oculta armadura en l’estructura d’una casa, però que individualment semblen escultures fetes per al plaer de la mirada. Per això mateix les hem enfrontades en diàleg amigable amb unes altres que, havent estat fetes precisament per a suscitar aqueix plaer posseeixen, no obstant això, un entramat que ens remet a una estructura en la qual s’aprecia certa complexitat constructiva, cert aire d’indústria poètica. També podrem veure com s’alça una columna de blancs matisos terrossos, treballada amb les mans, a la qual emboliquen amb altres columnes seriades de brillants tons de robí. I moltes més peces que, en diàleg, acaben parlant sempre (dient-ho bruscament) dels secrets del fang. Com a colofó d’aquesta mostra, i sens dubte com a al·legoria de la fragilitat d’una vida (de la nostra i la dels objectes que ens acompanyen), l’exposició conclou amb dues obres cara a cara: les restes ceràmiques d’una excavació (plats que algun dia van acaronar els seus comensals o, simplement, van calmar la seua fam) i l’Oceanarium de Weronika Lucińska, on les obres dormen submergides el pas del temps.