OBRES DE LA COL·LECCIÓ CINTO LLORCA AL MACVAC
Si bé el treball dels artistes sobre paper ha estat utilitzat des dels mateixos orígens de l’art, és sovint considerat com un mitjà preparatori en què s’esbossen les obres que posteriorment es traslladaran a altres suports. Això no obstant, l’obra realitzada en paper no es pot catalogar merament com a apunt, ja que és un mitjà dotat d’autonomia que recull expressions artístiques concretes. De fet, resulta fonamental i especialment interessant com a base sobre la qual donar curs a l’experimentació, així que moltes de les noves formes estètiques nascudes a la contemporaneïtat es tradueixen en l’ús del paper com a suport principal de l’obra.
Tot i aquesta evident reivindicació, la col·lecció i el col·leccionista, en línia amb la tipologia de les obres, es defineix com a humil. Està bé, siguem humils. No amb simulada senzillesa, ni falsa modèstia, que equivaldrien a rebuscada supèrbia, sinó amb genuïna humanitat.
Que ningú s’enganye. L’art contemporani és més donat a convocar la sorpresa o, si es prefereix, la provocació. A més, les col·leccions dipositades en museus i exhibides com a mostres que confirmen una idea vaga de la universalitat de l’estètica, solen ser enteses com un esforç del crític per definir, descriure i visibilitzar tècniques, sabers i estils artístics en suports més cars.
Resulta raonable sostenir (amb permís de Clifford Geertz, Wittgenstein i Saussure) que és més rellevant acostar-se a les produccions artístiques a la recerca d’interpretacions i també d’una anàlisi d’intencionalitat i de causalitat. Si això és així, el que cal escrutar no són les propietats materials i les exegesis ocultes dels objectes artístics, sinó la posició que ocupen a les cadenes de causalitats, d’intencions. L’art esdevé llavors un sistema d’acció que es carrega totalment la condició d’obra d’art com a universal. És en aquesta disparitat entre els poders dels artistes i els que reben l’obra on descansa l’eficàcia social de l’art.
I és precisament en aquest moment d’incertesa, d’apocalipsi estètica, de grans transformacions socials i de mutacions biològiques contemporànies, quan aquesta exposició es torna interessant. La col·lecció de Cinto Llorca esdevé la correcta manera de comunicar-se sense incórrer a la xarramenta i la pirotècnia retòrica buida de contingut que sol donar-se a llocs com un museu d’art contemporani o una fira d’art.
